No entenc per què l’has abandonat

De vegades ens pregunten perquè ens dediquem a això, si és la nostre feina, si no tenim res millor que fer…

Acostumo a respondre, que m’hi dedico perquè vull, perquè estimo la vida i la respecto, que no és la meva feina i que no trobo millor manera d’invertir el meu temps dedicant-lo a algú, que no et demana res i t’agraeix molt, amb tan sols una mirada.

També s’acostumen a sorprendre que recordem els seus noms, les seves característiques, les seves històries…Penso que cadascun d’ells es important, únic, especial, com tots, té una historia. De molts només en sabem un trosset i d’altres ni tan sols això, només que els seus amos l’han abandonat…

Em sembla tan terrible, que algú sigui capaç de fer quelcom així. I el pitjor es que està a l’ordre del dia. Hi ha qui et dona mil excuses per fer-ho. Hi ha qui ho fa simplement deixant el seu animal desprotegit enmig de qui sap on, o tancat a un transporti a la vora d’un lloc on hi ha més gats, amb la esperança que el recollim, però sense la certesa que ho fem, el deixen allà, mentre ningú els mira i marxen sense mirar enrere per por de ser vistos.

lukas

El pitjor, es que aquestes persones, són ‘normals’, és a dir, poden ser companys de feina, veïns, persones amb les que mantenim una relació cordial, persones de qui ni t’ho esperaries mai. I sense entendre perquè es desfan d’un ser viu.

De vegades em pregunto, quins valors tenen aquestes persones, cóm poden fer una cosa així, si tenen consciència, i si aquesta els pica el crostó de tant en tant per l’acte tan covard i tan cruel que han dut a terme.

Em costa comprendre una societat on l’abandonament dels animals, està tan estès. Només a la nostra entitat a diari rescatem i recollim multitud de felins abandonats, molts d’ells vaguen pels carrers atemorits d’un món que no coneixen i que els desconcerta. Si tenen la sort d’arribar a nosaltres sents en cada instant l’agraïment de l’animal, la seva por, el seu desconcert…Molts d’ells es queden en estat de xoc, paralitzats davant una nova realitat que no son capaços d’entendre,…com jo, que no soc capaç d’imaginar com es pot ser capaç d’una animalada tan bèstia.

Els qui abandonen, imagino que no arriben ni a pensar per un moment el calvari pel qual fan passar l’animal, el company de jocs, amb el que ha compartit tant bons moments amb ell.

Imaginin per un moment que es troben en meitat d’una ciutat desconeguda on cada carrer sembla un laberint on perdre’s, sense menjar ni aigua, ni diners, sense que ningú el miri, tothom l’ignora. I per més que mira a dalt s’acosta a la gent, vostè es invisible als ulls de tothom, a la compassió de tots els que l’envolten…

Passen els dies, intenta trobar un refugi entre cotxes que van i venen, sorolls atordidors, colors i olors que mai havia ni vist ni sentit, i la panxa comença a fer-se notar, la set es insuportable, no troba cap referent per tornar a casa, cap lloc conegut ni persona que li allargui la mà per intentar pal•liar els seus dolors, les seves pors…

Un cotxe passa i li dona un cop, la ferida comença a sagnari només pot pensar en el seu company, en el seu amic, amb qui havia compartit moments de sofà, lectura i tranquil•litat, en una llar on el terra era de fusta, on no faltava el menjar, ni l’aigua, on hi tenia el seu llit calent i on la veu del seu company es deixava sentir per dir-li que se l’estima.

L’esgotament el fa caure en un estat de son profunda, però la agitació de l’entorn no li permet dormir, no hi ha lloc segur on aixoplugar-se, quan de cop la pluja comença a caure i la nit es fa espessa….el fred cala als ossos, la ferida segueix oberta i el dolor es fa insuportable, els dies sense aigua ni menjar, van fent que el seu cos es debiliti…

Han passat ja tres setmanes i segueix rondant per on el van deixar, esperant que potser el seu company torni. Les hores es fan inacabables i la desesperació es una constant…

Un dels finals possibles es que seguirà vagant i deambulant intentant sobreviure en una jungla d’asfalt on poc li queda per fer, més que esperar que li arribi la mort. O si te sort, anar malvivint fins que ja no pugui més…Morir sota unes rodes, viure essent ignorat pels humans que són els que li devien protecció.

Només espero que la tasca que duem a terme ens permeti mostrar la realitat del patiment real d’un animal que es abandonat a la seva sort, amb la única esperança de sobreviure. Es mereixen una vida digna!

Àlex Salvador.

Anuncios

26 comentarios to “No entenc per què l’has abandonat”

  1. Xampinyonet Says:

    fffffff Àlex estic amb la llàgrima al ull…. és tan cert el que dius, jo no comprenc que desprès de compartir amb un animalet moments entranyables, es sigui capaç de donar-li l’esquena.

    Es molt trist veure als animalets corrent d’un costat a un altre, només per com molt be dius tu, sobreviure, potser a un cotxe, a un gos, o inclòs a una pedregada mal intencionada…

    Esperem que això canvi i que sigui molt aviat.

  2. FANTASTIC.

  3. Estimat Àlex, fa poc en un congrés de criminologia, quan parlava als ponents sobre assassins en sèrie que havien començat maltractant animals un dels assistents (i psicòleg d’un centre de menors) em va preguntar preocupat quin podria ser el perfil d’algú que és capaç d’abandonar un animal i varem tenir una molt interessant discussió…perquè és ben cert el que dius:qui compra el pa on tu vas, qui s’asseu al teu costat a la feina…pot ser un monstre capaç de deixar desamparat un ésser viu

  4. kieproductions Says:

    GENIAL, Àlex!
    Gràcies per posar en paraules el que ells no poden dir…

  5. Comando!!!Em posaré vermella, coi!!!Es que va ser un moment d’aquells d’arrencada d’impotencia, en 2 dies vaig rebre 5 mails de persones qu volien ‘deixar en bones mans’ al seu pelut, van abandonar al Jardinet un parell de gats, i vaig anar a intentar rescatar un gatet abandonat al que no vaig poder agafar….la impotencia de sentir que algu es capaç de fer-los patir aixi…..ainxxxxxxxxxxxxxx
    El cartell el van fer Nuria i Mercè ell es en Lukas!!!
    Gracies a tots

  6. Hola! jo sóc de les que si puc ajudar un gatet del carrer me’l quedo… jo vaig arribar a tenir 4 gats, ja teniem una que la vaig adoptar d una gateta del carrer que va tenir gatets.. 5 en va tenir, i uns nens un dia li van agafar tots per jugar amb ells i la gata estaba desesperada… es veu que els pares no van voler cap ni un i una setmana després els van tornar… voliem que la mare ho veiés i jo vaig anar a buscar una gateta que es va quedar espantada sota uns matorrals… bé, es va quedar adormida als meus braços i com que un any abans se’ns va morir d’enfermetat i amb 13 anys i mig doncs vaig convèncer ma mare i ens la vam quedar…. be, dons un veí es va quedar una altra, i quan va créixer la van prenyar… i quan van néixer tots els gatets al cap de un parell de setmanes la van abandonar… i als gatets també. (imaginéu!).

    Un bon dia la meva mare va aparéixer amb dues gatetes d’aquesta mare… aixi que van tenir 3 gatetes, i be….

    La mare de la primera que vam tenir va tornar a quedarse prenyada… però va haber mal rotllo, rondava per la zona un gos que es carregava als gats… va tenir 4 gatets i es va carregar a 3 (l´últim vaig veure jo com el destrossava però jo no vaig poder fer res ja que ho vaig veure tot des del meu balcò, hi havia gent per allà, la “dueña” del gos, però no hi va fer res…. us juro que estic abaix i mato al gos… o faig alguna cosa, no sé, d’això ja fa una pila de temps però encara tinc que apartar de la meva ment aquesta imatge… a més era gateta i era super carinyosa…. tenia a tots els veins encandilats… inclús va haber un veí que va estar a punt de quedarse-la però no hi va arribar a temps… 😦

    Bé, doncs, faltava un i vaig pensar… poc durarà, era un gatet negre… i a més mascle, (jo ja tenia 3 gates i pensava que si me l’emportava a casa la meva mare em fotria fóra de casa… :S) però vaig arriscar. Li vaig dir a la meva mare, mira… només queda un i segur que morirà així perquè encara que la dueña d aquest gos sap o jo que se, per mi que era morbosa, li agradaba en el fons que el gos es carregués els gats.. que sabia que si el deixava suelto aniria a pels gats… ja que quan agafava un ella no feia res…. per evitar-ho, pero la meva mare per sort te tant bon cor com jo, i bueno em va deixar quedarmel a pesar que ja tinguessim tres totes del carrer i gates! aixi que ens el vam quedar i vam castrar-ho i tot….

    El que passa que per circunstancies de la vida (la meva mare va caure en enfermetat i no es sentia capaç de cuidar-se’n de 4) vam haber de suprimir a les dues que havia adoptat ella, les vam deixar en una zona plena de gats… si… ja se el que direu, pero era una zona on hi havien veins que cada dia baixaven menjar als gats… un lloc recomanat pel meu germa que a la vegada ell vivia per alla i els veuria i ajudaria….

    Per aixo us dic que a excepció d’aquesta vegada si puc ajudar ajudo…. em sembla una crueltat deixar un animal que sempre ha estat protegit, a la seva sort i sense motiu, perque si el pots cuidar i no tens cap altre alternativa, o sigui, deixarho en un lloc on saps que estarà bé… jo al menys no podria, em passaria la vida patint.

    Miréu vam tenir problemes amb la primera que vam agafar, perque va tenir una temporada que es tiraba a sobre de la mare i la feia mal, i la vam deixar on la van trobar, pero no vaig poder…. sentia els miols de lament, la seva carona de tristor, i no vaig poder, per malament que es portés és un ésser viu que has estimat.

    En fi, tot aixo per dir-vos… que si puc ajudo, i que és lamentable abandonar un animal sense cap motiu, i si l’hagués… al menys procura que el deixes en un lloc on saps que estarà bè.

    (perdoneu pel rotllo que us he fotut :P)

  7. sniiff…q bonito relato…q pena q hablemos de esta situación.
    Derechos para todos los animales,son seres como nosotros.
    ronrroneos y besitos

  8. Mentre escric aquestes lletres tinc a dues baldufes aquí al costat meu: la Lluna, una gosseta, que ja té 9 anys, i la Uma, una gateta negra preciosa d’un any i escaig.
    Les dues són adoptades. A la Lluna la vam agafar amb apenes dos mesos, era d’una vagabunda alcohòlica i no se’n podia fer càrrec, evidentment.
    La gateta la va trobar una amiga meva que col.labora amb una protectora: també la vam adoptar 😉
    Se’m regira ‘estomac i una tristor indescriptible m’atura quan penso en tot el que comentes en aquest text. Ells ho donen tot per nosaltres, a totes hores: quan estem contents, quan plorem, de nit, de dia, sempre.
    Aquells que son capaços d’abandonar un animal, per a mi, no mereixen el calificatiu de persones. És indignant…
    Una abraçada a tothom!

  9. Woooooooooooooooooooooo Àlex quin text més fantàstic i les fotos del ¿Lucas? Ojalà faci pensar a la gent que es capaç de fer aquesta bestialitat i es repensisn abans de fer passar per aquesta tortura a cap animal

  10. Perfecta descripción del sentir y sufrimiento de un gato abandonado.

    Para quien todavía no se ha dado cuenta, un animal que tienes en casa es como un niño pequeño.

    Y dicho esto, mucha gente se indignará ante una comparación así, por tanto, mejor explicarlo a quien no se para a pensar.

    Un niño pequeño tiene plena dependencia de su madre o padre, es decir, de quien le cuida. Es su punto de referencia en el mundo y es lo único que tiene. Lo mismo pasa con un animal, es dependiente total de su dueño, y lejos de su punto de referencia, está perdido.

  11. Quina pasada!!! cap dels nostres animalons ho hagués descrit millor. Qui hi ha més agraït en aquest món que ells????

  12. Gràcies Àlex… Encara hi ha molta gent que no sap com pateixen el gats al carrer. I d’altra que continua abandonant-los com si es tractés d’una joguina que ja no “encaixa” a casa…
    Només s’ha de veure com t’ho agraeixen ells cada dia, per continuar amb aquesta meravellosa -i difícil- tasca del Jardinet…
    Llarga vida al Jardinet dels Gats!!!

  13. Hola,

    ES VERDAD QUE ES CRUEL EL ABANDONO, PERO PODRIAMOS INTENTAR SOLUCIONES PARA EVITARLO…!!!! SE ME OCURREN UNAS CUANTAS IDEAS QUE SE PODRIAN INTENTAR PARA EVITAR TANTOS ABANDONOS :

    – QUE TODOS LOS ANIMALES SE VENDIERAN ESTERILIZADOS Y CON CONTRATO DE COMPROMISO DE BIENESTAR DEL ANIMAL , CON EL DNI Y DATOS DEL COMPRADOR.( si , vale recogida de firmas para proyecto de Ley………!!!)

    -QUE LA TIENDA INFORMARA AL COMPRADOR DE LA PROTECTORA MAS CERCANA EN CASO DE NECESIDAD. (seria visitar a las tiendas y convencerlos que no van a perder dinero si colgamos publicidad, vale !!!,me acabo de dar cuen, la tienda no querría…)

    – QUE HUBIERA UNA MUTUA MEDICA VETERINARIA TAL COMO LAS HAY PARA HUMANOS, O UNA SEGURIDAD SOCIAL PARA CUANDO HAY ENFERMEDADES. ( no se me ocurre por donde se podría empezar para hacer real esta idea, eooohhh, alguien tiene una sugerencia ….???!!!)

    -QUE LAS PROTECTORAS NOS OFRECIERAMOS COMO SOPORTE INFORMATIVO A TODOS LOS QUE TENGAN ANIMALES , YA QUE MUCHOS DE LOS QUE ABANDONAN QUIZAS CON UN POCO DE APOYO NO LO HABRIAN HECHO.
    (AUNQUE ESTO PUEDA PARECER QUE NOS VA A HECHAR ENCIMA UNA ABALANCHA DE GENTE, NOS PODRIAMO IR ORGANIZANDO POCO A POCO,Y SIEMPRE SERIA POR EL BIEN DE LOS ANIMALES)

    UN ABRAZO A TODOS!!!!!!!!!!!!!

  14. Magnific com ho has explicat. Trenca el cor aquest comportaments… humans? El gatet está preciós.
    Salutacions.

  15. Aprovecho para decir que el protagonista de las dos imágenes, Lukas “Doktor”, fue recogido de la calle por Núria, voluntaria de SOS Gats, y nos lo pasó porque salió positivo a inmunodeficiencia. Una chica alemana estupenda, Christine, vino en persona a adoptarle hace poco menos de un año y cambió su vida. No hay más que ver su expresión mientras estudia alemán.

    Ahora comparte casa con otros 6 gatos inmunos y sabemos que están todos preciosos y felices, ya que nos envía fotos periódicamente.

    El “Doktor” sufrió, pero tuvo suerte al final. Lástima que hay muchos que se quedan en el camino.

  16. Precioso texto, y muy cierto ademas. Que lindas fotos, da gusto saber que Lukas tiene un nuevo hogar, asi como el amor de su nuevo ‘amo’ y del jardinet. Haceis una gran labor que esperemos no solo sirva para ayudar a los peludos, sinto tambien para conscienciar a la gente.

  17. Ostras Àlex el teu relat no pot ser més realista, m’has fet plorar d’emoció, ojalà aquestes paraules tinguin molt difusió i la gent sigui concient de com pateixen tots els animals devant l’abandonament i dir-li a la Mile que les seves idees m’han semblat estupendes.

  18. L’imprimim i el penjem al Jardinet??????

  19. Amo els meus catets! M’a girat la vida amb ells.
    I ells m’adoran…
    Perdoneu’me el catalá, soc mexicá i no lo parlo bé (vizc a Méxic).

    Molts petons y felicitats per la labor che fan.

    Abrazada

  20. Celia Gómez Says:

    Toda la verdad en estas frases ,yo soy animalista hasta los huesos ,vivo en Barcelona ya hace 6 años,y me gusta todo lo de temas animalista reenviarlo a mis amigas animalistas en Chile,de donde yo soy,asi que me gustaria pedirles si me pudieran mandar estas mis mas bellas lineas pero en castellano para yo poder difundirlo con los refugios de mi pais.Un saludo Celia Gómez B.

  21. Ante el aluvión de visitas, comentarios, y personas interesadas en el artículo de Àlex Salvador, la misma autora ha tomado la decisión de facilitar su difusión en castellano.
    Ya podéis consultarlo en el blog.
    Gracias a todos por vuestras palabras, animan mucho y le dan sentido a todo lo que hacemos!!!
    GRACIAS!!! 🙂

  22. Jo tampoc entenc com ho poden fer; no sé si és que no tenen sentiments, cor, o si ni tan sols tenen la capacitat de raonar que segons sembla és el que ens diferencia dels animals (???). Com es pot ser tan cruel amb uns essers vius que donen tant sense demanar res a canvi! Sempre he tingut gats, actualment en tinc tres ( dos d’ells adoptats ), entre d’altres animals, i no entra dins el meu cap ni es per a mi una possibilidat el fet d’abandonar un animal, sigui el que sigui ni pel que sigui. MAI!!!
    Una abraçada,
    Laura

  23. jo tampoc entenc com es pusible fer mal ha uns animals que la unica cosa que volen es que s´els tracti nomes amb el mateix carinyo i respesta que pots demana tu pels demes,
    ells no volen mes que el calor de una familia (el mateix que tu),que se l´hi dongui menjar i aigua (el mateix que tu),es un ser viu que te que te enfermatats,dolor,sentiments.etc (igual que tu)
    PENSA QUE ELL ES COM TU,PERO ELL TE EL SENTIT DE LEIALTAT I QUE ELL MAI TE ABANDONARA, TU SI,
    QUI ES MES HUMA TU O ELL ???????

  24. Rosa maria Dumenjo Says:

    Hola Alex, des le nova associació de Ripollet m’han fet arribar la teva carta, ja veus que estem començant a treballar i espero que ens ajudis. Novament molt bon any per totes les persones voluntaries i molt especialment per tu el teu pares i la teva mare moltes adopcions.

  25. Hola Rosa

    Moltes gràcies i ja veig que la cosa ha corregut x internet, celebro que hagi agradat i ja saps que podeu comptar amb mi pel que calgui, els peluts son peluts a tot arreu! Bons nadals a tu tb

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: