Adopció de la Connie

Fa 2 anys va arribar a casa nostra el Humphrey, tot un senyor gat provinent del refugi municipal de Sant Boi. Des del primer moment va tenir molt clar que ell ens acabava d’adoptar a nosaltres i que el pis que ara trepitjava era tot seu.

Com és el Humphrey? doncs la seva personalitat és una mica Jekyll i Mr Hyde, i és que en qüestió de segons pot passar de ser un gat “mimosín” a ser un dimoni de Tasmània. Com que les nostres mans i els nostres peus patien els atacs repentins, sobretot quan jo (Sílvia) parlava per telèfon (el Humphrey no pot soportar que hi parli) vam preguntar a dos etòlegs de gats, com ho podíem fer per paliar aquests moments d’ansietat i nervis.

Un dels etòlegs el Jordi Farrés (educador de gats), ens va dir que seria una bona idea portar-li un company/a, ja que, tot i que procuràvem no deixar-lo masses hores sol, quan treballàvem no quedava altre remei.

Així doncs teníem la missió de buscar un “compi” que no fos territorial, que no li treiès el seu paper d’estrella de la casa i que si li queia alguna cleca “gatuna” es pogués defensar però no barallar-s’hi.

No és que ho tinguèssim gaire fàcil. Vam anar preguntant a les protectores que coneixíem i al final, després de comentar el cas a l’Àlex (Ass. El Jardinet dels Gats ) ens va dir que hi havia una gateta que podia ser una bona companya pel nostre Bogart particular.

I així vam conèixer a la Connie. Una boleta negra, tímida i molt poruga que vivia a la seva casa d’acollida amb dos gatets més.

Ja se les apanyaria la Connie amb el bitxo del Humphrey? Tot i que teníem les nostres pors al final vam decidir que era la millor opció.

Un cop amb la Connie al seu transportí venia la part més esperada i més temuda: el primer contacte.

Acompanyats per la Cristina vam arribar a casa i vam deixar el transportí al passadís, el Humphrey va venir corrent a veure què hi havia i perplexe va veure la seva nova señora. Es van bufar però tampoc va haver una reacció molt forta.

Com des del Jardinet ens havien indicat, teníem per la Connie una habitació preparada. La vam deixar dins soleta, perquè poguès olorar tot el nou espai.

I aquí van començar els 3 dies de presentacions. Aprofitant que teníem vacances, anàvem fent torns per acostumar a la Connie a nosaltres i que el Humphrey no es sentís estrany. Quan ella estava tranquil.la, agafàvem el Humphrey en braços i li ensenyàvem a la Connie, quan ell ja es posava neguitós tornàvem a tancar la porta.

Per altra banda a ella la vam anar acostumant a pentinar-la i acompanyar-la a menjar perquè perdés la por a la nostra companyia.

Vam instal.lar una reixa de jardí de plàstic a la porta de l’habitació i amb la nostra presència vigilàvem les seves primeres trobades, primer bé i després alguns cops i esbufegades.

El que ens va tranquilitzar va ser veure que ella no s’amagava i que el començava a cridar, i quan ell plantava cara, ella no s’arronsava, però tampoc reaccionava amb agressivitat.

Arrivat el 3r dia vam obrir la porteta i els vam deixar a ells dos.

Aquí van començar les carreres. Tot i que el principi ell tenia l’obsessió de tornar-la a ficar a l’habitació, com els gossos pastors a les ovelles, cada cop la deixava arribar a les altres habitacions.

Amb una paciència infinita, la Connie anava guanyant terreny a poc a poc.

Amb els dies ella aprenia on estaven els límits i ell es resignava a tenir una nova veïna.

L’alegria va ser quan els vam veure dormir junts. Tot i que no hi han tornat a fer, ara cada un té els seus llocs preferits i ella cada cop guanya més espai i no fa cas a les bronques del Humphrey.

Molts cops descobrim que és ella qui el persegueix amb ell, o qui s’amaga per espantar-lo.

Els canvis en els dos han estat espectaculars. El Humphrey està molt més tranquil i si juga al “modo gatuno” juga amb ella, tot i que els nostres braços algun cop recuperen les seves marques, però molt menys.

El canvi de la Connie ha estat increïble. Li costava molt deixar-se acaronar. A costa de pentinar-la molt sovint, de tocar-la quan menjava, de jugar amb el Humphrey de jugar nosaltres amb ella, a perseguir-la per exemple(que resulta que li encanta) i fer-li molts besitos a la panxeta, ara ja et ve a buscar per anar a menjar i és la

primera a venir a la porta a rebre’t. Quan vol carícies ve i posa el nasset sota la teva mà.

És una gata molt divertida, cap a les 12 de la nit i de matinada corre com una boja pel passadís i no fa “miau”, no, sinò que és capaç de pronunciar la “e” i la “i” en uns crits molt estranys que no hem desxifrat.

En resum, i pels futurs adoptants: dos gats millor que un, i doneu una oportunitat aquells gatets més tímids i porucs, necessiten confiança i una rutina i molts molts mimos.

Adoptar a la Connie ha estat una decisió fantàstica i que repetiríem un cop i un altre.

SilviaConnie

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: