Com vaig conèixer el Jardinet dels Gats

La manera i el moment en el que vaig conèixer el Jardinet dels Gats va ser una història trista, però no patiu que té un final feliç.

L’Otto, el meu company de quatre potes, després de tretze anys d’amor incondicional i de pèls a la coixinera, em va deixar per culpa d’un càncer. Un càncer tan ràpid que no em va donar temps ni d’assimilar la situació abans de l’absència. De fet, feia molt poc que havia comprat una bossa enorme de pinso i la tenia pràcticament per estrenar quan no va quedar ningú que s’ho mengès. Era un pinso bastant especial, renal, així que vaig pensar que el millor era donar-la a alguna assossiació que els hi pogués anar bé per algun gat que patís també problemes renals. I va ser així com vaig trobar El Jardinet dels Gats. No vaig haver d’anar jo amb el sac si no que elles mateixes van venir, i l’equip humà he de dir que és meravellós. No van agafar el sac i gràcies adèu, si no que ens vam conèixer una mica, vam parlar de l’Otto i d’altres gats que han passat per situacions semblants, i em van donar ànims per aquests dies tan tristos.
01 Otto i jo.jpg
I precisament per aquesta atenció tan humana va ser que, mesos després vaig decidir col·laborar-hi més activament. Encara no em veia preparada per adoptar una altre gat (sentia que reemplaçava el meu company felí), i la meva situació laboral era una mica inestable, així que vaig veure clar que ser casa d’acollida era el millor que podia fer per ajudar tants felins com pogués. El que no sabia era que serien ells els que m’ajudarien a mi.
Primer va arribar el Fuyur, un gatet negre i tímid, que es va passar les primeres 24 hores amagat darrera un armari.
02 Fuyur
Si algú m’hagués gravat els tres primers dies d’estar el Fuyur a casa… El pobre tenia tanta por que quan jo havia d’entrar a l’habitació on ell hi era ho havia de fer a cuatre grapes per a que els meus peus no l’espantessin i marxés corrents. Semblavem dos gats amunt i avall de la casa. No sabeu la sorpresa que va ser que ja la tercera nit que va passar al pis va venir a dormir al meu llit, i des d’aleshores vam viure enamorats l’una de l’altre.
Era tan maco que no van trigar a enamorar-se d’ell uns possibles adoptants. Evidentment és una mica trist quan venen a buscar-los per adoptar-los, perqué sempre els hi agafes carinyo (ai, aquests peludets…). Però saps que ja ha trobat una casa definitiva que els cuidarà i els mimarà i no pots més que estar feliç per ells. Jo em sento feliç d’haver fet que aquell gatet tímit i amagadís que vaig conèixer al Jardinet sortis del seu amagatall i tornés a sociabilitzar, perquè segur que a la seva nova casa rebrà molt i molt d’amor.
Després va arribar la preciosa Micra, tímida i espantada (em va bufar només veure’m), però carinyosa i guapa com una mala cosa. Quan la vaig conèixer ja vaig saber que de seguida l’adoptarien. No van passar ni 24 hores que ja em deixava rascar-li la panxa. Es notava que tenia ganes de donar molt d’amor, i així ho va fer els pocs dies que es va quedar amb mi.
Efectivament de seguida van sortir adoptants per ella, i em van xivar que a la nova casa de seguida va mostrar-se carinyosa i confiada amb la seva nova família. Pujava a la falda i tot! És que era molt i molt carinyosa ella…
04 Micra.JPG
Aleshores va arribar la parelleta difícil, i la que em va fer fer el pas següent: El Zipi i Zape.
06 Zipi Zape.jpg

Els preciosos Zipi i Zape, dos germanets, arribaven a casa una mica salvatges. Havien tingut un principi de vida poc domèstic, o massa domèstic, i estaven una mica saturats d’humans (…i qui no). Calia provar si érem capaces (en plural perquè sempre he contat amb l’ajuda de la gent del Jardinet) de sociabilitzar-los. Van arribar els dos i van agafar el seu espai a la casa: El Zape en un racó, que va ser seu i només seu i jo no podia apropar-me sota cap concepte (bufada inmediata), i el Zipi… el Zipi va desaparèixer i em va donar l’espant de la meva vida. No havien passat ni dos dies a casa que no vaig trobar el Zipi per enlloc i alarmada vaig trucar al Jardinet. Tenia les finestres protegides i la porta vigilada cada cop que entrava i sortia, però el gat no hi era… Des del Jardinet em van intentar tranquil·litzar: “Si les finestres i portes estàn protegides ha de ser a dins la casa… pensa que els gats saben amagar-se molt i molt bé”. Vaig regirar la casa amunt i avall tres cops i us prometo que no vaig trobar ningú més que el Zape (i la seva conseqüent bufada per haver entrat a la seva habitació). Això sí… no sé perquè a mi em faltaven mitjons… Seguint el consell del Jardinet, vaig deixar un arener i una llauna al mig del menjador del pis, i al mati següent quan em vaig despertar… Algú que no era el Zape ho havia utilitzat! Per tant… Aquí hi ha gat amagat!
Si no heu tingut mai gat us he de dir que els gats són de gelatina i les lleis de la física no s’apliquen en el seu cos. El Zipi, maleable com el líquid, s’havia colat darrera d’un calaix d’una calaixera empotrada a la paret i havia robat els mitjons de dins del calaix per fer-se un llitet. Sortia a la nit i utilitzava l’arenal quan jo dormia, menjava el menjar que jo li posava durant el dia i tornava a l seu santuari tancant el calaix. No em pregunteu com, això no ho sabrem mai.
Malhauradament, tot i les mil i una tècniques ninja secretes que vam posar en pràctica per intentar que els gats s’apropessin a mi (pernil dolç damunt de les sabatilles mentre cuino, casi mai falla), el Zipi i el Zape no semblaven massa avessats a compartir estància amb una humana, i preferien el seu espai i que no els molestés per res… I el Jardinet dels gats els va otorgar aquest espai de llibertat i companyia felina: El propi Jardinet. És molt fotogènic el Zape i surt a moltes fotos en companyia d’altres peludets entranyables que viuen al Jardinet… El Zipi segurament deu haver  escollit una altre refugi on passar els dies amagat i sortir de nit quan ningú el molesti.
Quan van venir a buscar el Zipi i el Zape vaig veure clar que després de tres acollides i quatre gats preciosos, em sentia de nou preparada per triar un nou company de quatre potes: tenia feina estable, em mudava a una casa més gran amb la meva parella amant dels gats igual que jo, i havia passat el dol anterior gràcies a l’ajuda d’aquest quatre que m’havien acompanyat. Però no volia un gat solet, ja que sóc conscient que passo moltes hores fora de casa. Preferia una parelleta que es fèssin companyia l’un a l’altre quan els humanos no hi fossim a casa.
I va ser així com el Jardinet dels Gats em van presentar al Gaston i al Bijoux.
09 Puck i Yorick
Vaig anar a la casa d’acollida on vivien aquest dos trapelles, que no es van amagar de mi sinò que van venir a conèixe’m de seguida i a jugar amb mi. Després es van barallar entre ells… Coses de germans. Jo també en tinc i aquestes coses van així. Porten molts anys junts, no se sap exactament l’edt que tenen, tot i que estan plens de vitalitat, i han sigut rescatats de situacions traumàtiques (maleïts humans). Per mi va ser amor instantàni. Quan la meva parella els va conèixer li va passar el mateix.
Els hem rebatejat com a Yòrick i Puck.
El Yòrick (taronja atigrat) no va trigar ni deu minuts a ser el rei de la nova casa. Es com si les mudances i conèixer gent nova no li afectés per a res. Sociable des del minut u i juganer a totes hores. El Puck (negre azabache), és més tímid, i quan ve gent a casa s’amaga fins que no agafa confiança, però també és més carinyós. No hi ha dia que no vingui a la nostra falda. Al poc temps vam descobrir que té la pell atòpica (com la seva mare, és a dir jo), així que ens cuidem la pell l’ún a l’altre i compartim cremetes pels eccemas (ep, sota consell veterinari eh!)
La coixinera? Torna a estar plena de pèls!
08 Puck i Yorick dormint
L’amor d’aquests dos és incondicional. Són la cosa més maca del món, i a la casa sense ells no seria el mateix. Arribes i no estàs mai sola. Em resulta increïble pensar que en un altre temps algú els volgués fer mal, quan l’única cosa que ells em donen és amor i tendresa. Però no tots els humans són sempre bons… Un gat et canvia la vida, cap a millor, et dona una companyia i un carinyo impagable. I per això l’has de cuidar. Un gat no és una joguina, és una responsabilitat que t’acompanyarà fins al final de la seva vida (esperem que molt llarga). Jo, els estimo com si fòssin fills meus, formen part de la familia i això és indiscutible.
Adoptant he deixat de ser casa d’acollida, pero sóc teamer de Jardinet, faig totes les compres a través de l’enllaç de la pàgina web i amb helpfreely dono un tant per cent cada cop que faig una compra online (atrapalo, booking, just eat, etc…), és poquet, però si conseguim ser molts poquets farem una muntanya.
Mai estaré prou agraïda al Jardinet dels Gats per fer possible que el Puck i el Yòrick formèssin part de la meva família!! Gràcies per tota la feina que feu!! Miau!
Mireia Casado
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: